Acabo de llegir un post del meu admitat Umair Haque. I sintetitza molt bé una de les tesis més interessants, i esperançadores, per a construïr un futur per els nostres nets que valgui la pena: Ser bó paga la pena.

I, això, per que en un mon hiperconnectat, els costos de ser dolent es disparen. Hi ha exemples de la contestació a Nestlé a Facebook, i de la bona política de Walmart, de la que ja haviem parlat ací..

Hi ha qui diu que les empreses són les grans protagonistes del nostre temps, i, conseqüentment, els empresaris són les persones més influents. Doncs, no és així. Hi ha institucions bastant respectades que s'entretenen a fer llistes d'aquest tipus. Obviament, sovint aquest tipus de coses diuen més sobre qui les fa que sobre allò que es suposa que han de dir , però sempre poden ser una referència. En particular, no fa gaire ha sortit la llista elaborada per Foreign Policy, que ha estat ressenyada als diaris locals, doncs un espanyol (Baltasar Garzón) estava entre aquestes persones més influents.

La llista no és trivial (40 pàgines), pero crec que és un resum força interessant de per on van els tiros del que es cou. I, per descomptat, no hi ha ni un empresari. Bé, hi ha en Bill Gates (al nº 17), però com a .. filàntrop. A més de'n Garzón, també hi ha vells coneguts, com Mario Vargas Llosa. El nº 1 el té Ben Bernanke, cap de la Reserva Federal (americana), el 2 un tal Barack Obama.. i el tres una senyora iraniana que es diu Zahra Rahnavard. Sobre tot, hi ha molts economistes (no, en XSM no hi és, tot i les seves americanes) i bastants científics i pensadors.

Bé, segons això sembla ser que són més influents els ideòlegs que lels empresaris. Ara, d'on surten els ideòlegs?.. material per reflexionar.

I una última reflexió: segur que si lla llista hagues estat dels més rics, d'empresaris n'hi hauria hagut uns quants.

Quina cosa més antiga, la setmana de de la qualitat..

..però, en honor de la setmana de la qualitat, reflecteixo una frase que he trobat a l'ùltim llibre de Seth Godin, Tribes, que tracta, sobre tot, de lideratge:

"The six sigma charade is largely about hiding from change, because change is never pefect. Change means reinvention, and until something is reinvented, we have no idea what the spec is"

Bon material de reflexió. Serà sis sigma com el cotxe híbrid, una millora per a que res no canvii, i per mantenir l' status quo?

.. a la terra? Aquesta és la pregunta que es feia Joan Martinez Alier, a una interessantísima sessió dins el cicle NOW, al CCCB, que va tenir lloc la setmana passada.

La resposta és que, de entrada, no ho sembla, sobretot si seguim enganxats a la vella economia, que segueix un paradigma obsolet i erroni, que només considera els diners i ignora els demés recursos(finits), així com el treballs no remunerats.

Introduïnt aquesta mateixa conferència, Jordi Pigem ens deia que estem vivint un moment interesantíssim, i que aquesta crisi podria ser - i caldria que fos - l'inici d'una nova era postconsumista.

Per descomptat, toca repensar/reinventar moltes coses. I la clau es el nou paradigma econòmic: la economia ecològica, la economia de la sostenibilitat i l'eficiència.

La tercera participant a la trobada, Susan George, ens explicava, entre moltes altres coses, que no es podia considerar gaire normal que un "bon gestor de funds" és tragués un sou de un bilió de dòlars a l'any - si, 10 amb nou zeros- això sí que és crear riquesa.. ni que els nostres diners destinats a rescatar els bancs tornin a anar a parar a aquesta mena de fauna..

Potser sí que és veritat que és difícil trobar vida intel.ligent a l'Univers..

Segons un article aparegut recentment a l'Economist, no només no avancem, sino que anem enrere. Les diferències salarials entre els executius i les executives van sent cada vegada més altes, a favor dels executius. Sembla que lo del sostre de vidre va en serio, i que els plans d'igualtat, quan n'hi ha, no acaben de ser tan efectius.

Ja fa dies que em va arribar un opuscle del Centre Delàs, amb una informació que crec d'interés. Més o menys, tots els que som al "mundillo" de la qualitat i la certificació sabéiem que un grup inversor havia agafat el control de Applus (ex LGAI, que, recordem, es va fundar des de l'administració per oferir un servei al teixit industrial català). El que no sabíem, al menys jo, és qui era aquest grup, ni menys encara en quina companyia estava Applus.


En efecte, segons Delàs - i verificat en els respectius llocs web - entre els accionistes del grup Carlyle - aquest és el nou propietari d'Applus - es compten George Bush pare, la família Bin Laden, James Baker (exsecretari d'estat dels EEUU), i altres. El seu Director per Europa és Olivier Sarkozy, germà de qui us imagineu.



Entre les empreses del grup s'hi compten, entre altres, unes quantes en els camps de "defence & aerospace".. i mitjans de comunicació. Ja sabeu que no és estrany que aquests camps apareguin plegats.. Interessant, no?












Doncs ja sabeu on van a parar els vostres calerons quan porteu el cotxe a la ITV!

El  Pais  ha dedicat una mena d'especial a la música de les eleccions americanes. De tots els vídeos que hi surten, alguns impagables, com el venerable blues de McCain,  m'he fixa-t especialment en aquest:

..segurament és un exemple de moltes coses. N'asenyalo dues:

a) Les eleccions de la metròpoli afecten  - i interessen - tothom.

b) Toquem els instruments que toquem,  i anem vestits com anem vestits, el nostre món és el mateix. I a Africa estan tant al lloro o més que nosaltres..